Una habitació pròpia

Eva Mus em dóna la mà i somriu amb timidesa. Durant unes setmanes hem estat telefonant-nos per a poder concertar l'entrevista, i sempre l'he vista ben disposada, però amb un cert temor latent. Fa any i mig, vaig entrevistar el seu marit Rafael Martí Quinto, un dels pintors més exigents i selectes de València. Aquella entrevista fou vívida i plena de tensions, tensions intel.lectuals, evidentment (vegeu "El dur desig d'existir", Quadern, 20/05/2010). Potser per això Eva Mus em rep amb una certa prevenció, preparada a enfrontar-se a les impertinències del periodista, ço és, als meus estirabots. El marit té l'estudi en el pis de baix, i els dos tallers es comuniquen per una escaleta de fusta, més empinada que la d'un campanar. "Les meues filles temen que algun dia em mate", diu, divertida, amb un apunt de somriure. Martí Quinto no hi és, potser no ha volgut interferir en el curs de l'entrevista, i quan jo li recorde com d'animat fou aquell reportatge que vaig fer sobre ell, Eva riu, espontàniament, i conclou, taxativament: "Sí, ja sé que tot el que diga pots emprar-ho en contra meua". Jo em defense i la tranquil.litze, però ella quequeja, insegura, encara temorosa. "Jo sóc més xarradora que ell...". I afig: "Aquest és el perill". Aquell estudi en l'àtic d'una casa del carrer d'Alboraia mira a la cúpula blava del monestir de Sant Cristòfol, i al fons es veuen les torres de Serrans, amb la senyera onejant gloriosament: "Des de l'estudi de Rafael no es veuen les torres, algun avantatge havia de tindre jo". Comença a mostrar-me els darrers treballs, unes figures femenines aturades en el llindar d'una porta, una instantània en colors neutres, amb una gamma de grisos, i de colors tènues. "M'interessa molt el cine en blanc i negre, aquestes figures són un homenatge al cineasta Nicholas Ray... Pensa que el món clàssic el veus en blanc i negre, en l'acadèmia t'ensenyen a valorar els grisos, això se t'ha quedat per sempre, i potser per això jo gaudisc d'una manera especial d'aquestes pel.lícules, amb aquelles atmosferes... Mires aquestes pel?lícules d'una manera distinta, tens la mirada cultivada". Segueix mostrant-me imatges, emprant grisos, colors neutres, mats: un home i una dona mirant-se, aturats, en un silenci inquietant. "Cultivar la mirada és, en definitiva, el que he fet al llarg de la meua vida", reflexiona en veu alta, mentre contempla aquells quadres. "Crec que no hi ha cap paraula que puga expressar aquest gaudi intel.lectual, visual, sensual que produeix la mirada educada... Poder gaudir d'una imatge, no sols de la teua creació, sinó també de la d'altres... Això, això paga la pena! Es pateix, es pateix molt, però quan ho aconsegueixes, ja no hi ha cap possibilitat de fer marxa enrere. Ja ets una addicta, i vius exclusivament per a ella, per a la mirada".

"Cultivar la mirada és el que he fet al llarg de la meua vida"

"Amb la pintura busque créixer com a pintora, però res més"

Una mirada cultivada

"Potser això que t'estic contant no té cap interés! A qui li deuen interessar les meues motivacions?", s'interromp de sobte, una mica neguitosa per haver-se deixat endur per un excés de sentimentalisme. Li dic que no és cert, i que és precisament això el que busque amb aquests reportatges, copsar l'estat d'ànim del creador, el seu espai, els dubtes que l'assetgen, les batalles que lliura dia a dia en la soledat del seu taller. "Estàs immers en la lluita ?reprén Eva, reflexivament, amb la seua veu dolça, fràgil?, ho passes malament... Però quan veus el resultat d'altres, i l'entens, això és meravellós... Les aquarel.les de Cézanne! Això és el que compensa! Una part important del treball de l'artista és mirar, mirar!". Ara em mostra obres d'un període anterior, uns paisatges sobris, suggeridors, d'una elegància enorme. Hi ha una atonia generalitzada, un temor constant a donar la nota, una contenció: res més lluny de la seua paleta que els colors cridaners. I, tanmateix, tot traspua distinció, una qualitat selecta. "No m'importa mantindre un estil; al capdavall, el més important és anar creixent... Que si jo he crescut com a pintora? Sí, crec que sí, sóc més autocrítica, he evolucionat".

Eva Mus desapareix en una estança del costat, on té un petit magatzem amb els seus quadres. Me'n trau uns retrats de l'any 1959, fets amb grafit, durant la seua estada a Londres, a l'època en què va ser becada pel Royal College of Art. Són d'una gran bellesa, i ja s'hi reconeix aquell sofriment, aquella contenció, aquell marcatge de passos. "Després vaig investigar l'art pop, però de seguida el vaig abandonar. El va seguir una exposició sobre el teló teatral: allò, el teatre, em duia records de mon pare, a l'època en què anava a escoltar-lo als concerts [el seu pare, Abel Mus, fou un violinista excepcional, amb el suport de Joan Lamote de Grignon, en el primer equip de l'Orquestra de València]... Potser no té res a veure una cosa amb l'altra, però ha estat així". Constantment, Eva intenta traure transcendència als seus actes, descarregar-los de solemnitat, desactivar qualsevol afectació. I, tanmateix, aquelles obres vibren amb una vida pròpia.

Li pregunte quan ha estat la darrera vegada que ha exposat. Em diu que l'any 2004, en la galeria Leonarte. "Per què em prodigue tan poc? Perquè amb la pintura busque créixer com a pintora, però res més. No em plantege res més, no vull competir, ni entrar en el joc de les galeries. Sóc una marginal? No, no...". Dubta i seu un moment en un tamboret. Segueix dubtant, clarament es debat entre la temptació d'explicar-se i la prevenció que li causa aquell acte. Cerca les paraules, les té a la punta de la llengua, però alguna cosa la reté. "Ho interioritzes... Jo he tingut llibertat, però ma mare no... Ma mare també pintava, ho va deixar córrer quan jo vaig nàixer... Ho has viscut, i la història de l'art és un món masculí. Tens molts pocs models, estàs molt sola, i això és molt difícil. No vull reivindicar res, tampoc no vull ara projectar un pensament feminista, senzillament són problemes que un troba en el desenvolupament com a pintor. Dificultats per a expressar-te, tindre referències, i, a més, allò femení sempre ha estat pejoratiu... Tens moltes dificultats internes, d'acceptació d'un mateix. No es tracta de drets, que les dones ja en tenim, sinó de referències".

Ara somriu i em mira amb els seus ulls, entre grisencs i canyella: "I jo no he volgut renunciar a res. No he renunciat a la maternitat, ni a la família, ni a les meues classes a l'institut. Quan lliges l'hagiografia dels artistes, veus que està plena a vessar de renúncies. Jo no he renunciat a res... Que és una altra classe de martiri!". Li pregunte si el fet de tindre el marit ací baix és un estímul, si interaccionen durant el procés creatiu. La pregunta és, potser, massa personal i s'escapoleix amb un somriure als llavis. Jo hi insistisc: malgrat que tots dos tenen el seu estil ben definit, ben clar, hi trobe alguns ecos, potser inevitables. Un gust per la mateixa gamma cromàtica, una fascinació per aquelles figures solitàries, perdudes en una atmosfera boirosa, plena de melangia. "És un treball solitari, però saber que és ací baix és important. Tindre una opinió, emprenyar-se... Quan un demana opinió, les coses no sempre acaben bé! De vegades, competim per veure qui dels dos és més destructiu! Un vol l'opinió, però mai no saps fins a quin punt vol saber-la. És complicat, veritat?". Li dic que no conec cap altre matrimoni d'artistes, que la cosa no deu ser fàcil. Eva Mus m'assegura que n'hi ha, però, per més que hi pensa, no se li n'acut cap. "Parelles d'artistes que hagen durat..." i el pensament en veu alta sura durant un temps en aquella atmosfera freda i silenciosa. Per fi diu: "La dona d'Antonio López també pinta, però no li he vist mai res...".

Es fa un llarg silenci, moment de trànsit. De sobte, insisteix: "Jo no he volgut renunciar a res. De vegades em pregunte, per què m'he ficat en açò? Per obstinació. Per passió. Per addicció. Aquesta cambra és el meu territori, ací mane jo, la meua parcel.la, on puc trobar una mica de bellesa. És una paraula una mica desprestigiada, però, al capdavall, això és el que busques, la bellesa. Tens la possibilitat de decidir alguna cosa en un rectangle de paper, potser l'únic lloc en què manes completament, fora d'ell decideixes ben poc. Això és el que et fa tornar. Aquesta habitació pròpia i la temptació del paper en blanc". M'acompanya fins a la porta del carrer i ens acomiadem. La veig allunyar-se'n a poc a poc, amb els seus passos petits, entotsolada en els seus pensaments.