QUADERN

La llum d'un poble

  • ESTUDIS D'ART Manuel Boix
MARTÍ DOMÍNGUEZ 25 MAY 2011 - 22:35 CET

Truquem a la porta del número 10 del carrer de Sant Pere, de l'Alcúdia. Sonen les campanes del rellotge de l'església, són les onze, i Manuel Boix obri la porta i remarca somrient la nostra puntualitat. En efecte, havíem quedat a les onze. Passem a l'interior: estem al seu domicili particular, una casa ben sòlida de dues plantes, de rajola de cara vista, austera i sòbria, però al mateix temps destil?lant un estil peculiar. En el rebedor, ampli, hi ha un sofà i una butaca ataronjats, on més d'una vegada m'hi he assegut i he participat en una tranquil?la tertúlia amb el pintor. Pense que en aquell lloc, envoltat per les obres de Boix (aquells rostres d'homes i dones, magistralment dibuixats, i sempre mig ocults sota pinzellades de color, que aporten alguna cosa turmentada, un rerefons, un crit ofegat, un pensament, un dolor, un somni) pense, dic, que en aquell rebedor es deuen haver parlat i gestat molts assumptes de la Ribera i del País Valencià. Manuel Boix és més que un artista compromés: és un intel?lectual sempre amatent a les coses de la seua terra, sempre alerta i sempre disposat a col?laborar amb projectes culturals. Per a un poble com l'Alcúdia tindre'l entre els seus veïns és important: posa una mica d'entrellat a les decisions municipals, el seu parer és escoltat i respectat. No és gens estrany, doncs, que la petjada de l'artista estiga per tot arreu: a la biblioteca, on ha pintat els frescos de la cúpula, amb aquell singular ou de Piero della Francesca penjant en el buit i que apel?la a la immortalitat, a la plaça del poble amb el retrat de Pelegrí de Montagut i, sobretot, a una bona part dels domicilis: no hi ha cap veí alcudienc que no tinga un oli o una serigrafia del pintor, que conserva com allò més preuat. Pocs artistes valencians tenen una interacció tan forta amb el seu paisanatge; pocs artistes contemporanis es troben tan arrecerats entre els seus veïns, tan integrats en el seu poble. En aquesta fèrtil comunió hi ha una mica del projecte il?lustrat que Boix sempre ha perseguit: el de sentir-se útil i compromés amb la seua societat.

Manuel Boix és més que un artista compromés: és un intel·lectual

Per a un poble com l'Alcúdia tindre'l entre els seus veïns és important

Hi ha una mica del projecte il·lustrat que Boix sempre ha perseguit

El seu taller és un antic magatzem de taronges, purament funcional, sense cap luxe

Boix és un arreplegador compulsiu d'objectes, un fetitxista dels detalls

Del carrer de Sant Pere, al de Sant Francesc i d'aquest al de Santa Bàrbara

Mentre pense en aquestes coses, arriba la dona, Anna Chornet, que ve del mercat. Manuel Boix ha anat un moment a contestar al telèfon, i jo aprofite l'avinentesa per a parlar amb ella. Passem a la sala del fons, que mira cap a un pati intern per un finestral ben ampli, i on una pomposa palmera ompli l'espai. És un ambient acollidor, on Manuel Boix treballa de nit, fent esbossos, dibuixos i alguna aquarel?la. Un gran quadre d'una Deposició de Crist penja de la llibreria, i està fixat de tal manera que es pot desplaçar i accedir als prestatges ocults: Anna me l'alça i veig una bona col?lecció de llibres en valencià, entre aquests uns quants del Tirant lo Blanch. Boix ha estat l'il?lustrador més brillant de l'obra de Joanot Martorell, i aquella miscel?lània tirantiana és del tot eloqüent. Em fixe de nou en l'obra de la Deposició: la va comprar ja fa molts anys i els gestos compungits de les doloroses em recorden alguna cosa seua. Tan bon punt retorna li ho comente, i Manolo somriu: "Aquest quadre l'he fet servir molt... La meua sèrie "Trama i ordit" està basada, en part, en aquesta obra. Fins i tot els descosits, o els despintats, que figuren sovint en la meua pintura, tenen en aquest quadre un dels orígens".

Això és molt propi de la seua manera de treballar. En les parets de la casa pengen diverses obres d'autors barrocs, molts amb una expressivitat que també em sembla boixiana. D'aquesta manera es produeix una simbiosi sorprenent, entre el seu treball i les seues col?leccions, que l'envolta per tot arreu. Fins ara no m'havia adonat d'aquest deler col?leccionista: Boix és un arreplegador compulsiu d'objectes, un fetitxista dels detalls. Em mostra una punta de fletxa de l'eneolític i em demana que mire la perfecció amb que està feta (i això duu aparellada una discussió sobre el fet que en l'art actual hi ha molt poca artesania); tot seguit trau d'una prestatgeria una col?lecció de reclams antics de guatlles, delicats i preciosos, o em mostra un fragment de ceràmica ibèrica, amb la imatge d'un home a cavall. Són objectes que l'acompanyen, que s'estima, que tenen un valor intel?lectual: un ganxo de ferro romà, de quatre braços que són quatre serps, una col?lecció de ceràmica, amb plats pintats del segle XIV...

Deixem el seu domicili i anem a visitar l'estudi que s'està reformant a la casa pairal dels Chornet, al carrer de Sant Francesc. Manuel Boix hi té pensat dipositar (i mostrar) les seues col?leccions, tant la seua obra artística com el seu petit museu personal. En aquella casa important, decorada amb ceràmica del divuit, amb portes de pi de Mobile (mobila) ben treballades, amb una escala noble i, sobretot, amb uns espais amples i lluminosos, pensa establir d'ací a poc temps el seu món. En un futur tampoc no descarta traslladar el seu estudi, que ara té al carrer de Santa Bàrbara, i on ha dut a terme una bona part del seu quefer artístic. Manuel Boix ens mostra el projecte, mentre un parell de paletes, amb martell i escarpia, piquen compulsivament uns murs, arenosos i inestables. És una obra important i ens imaginem allò acabat, amb la gran cambra de dalt servint d'estudi del pintor: un espai molt lluminós, on abans criaven cucs de seda (un altre tema molt boixià, els cucs de seda), que mira al carrer i a un corral, aquest darrer embellit per un gesmiler llenyós i una olivera elegant, i amb un pouet refrescant. Tot té una substància plena, una autenticitat envejable, allò és pura Ribera.

Finalment, pel camí de la muntanya, anem a visitar el seu estudi actual, al carrer de Santa Bàrbara. En aquests moments està restaurant un llenç de l'any 1970, titulat Èdip, un llenç de gran format, amarg, desenganyat, dur. Un quadre semblant, però amb el retrat del pintor de cos sencer, va guanyar el premi Senyera. "Ara t'explicaré el que va passar ?em diu Boix mentre seu davant del quadre?. L'any anterior vaig presentar al mateix premi un nu, i Genaro Lahuerta, que era membre del jurat, el va descartar de seguida... L'any següent em vaig presentar de nou, i amb aquest tema d'Èdip, on el sexe és encara més evident, amb Èdip i sa mare nus. Però, com que pensava que no me'l donarien, vaig decidir fer-ne una versió on jo m'hi mostrava retractat davant d'ells i ocultant amb el meu cos els seus sexes. Però les coses de vegades no són com t'imagines, i aquell any Genaro no va estar en el jurat, sinó un altre professor, Amérigo, i va i... me'l donen! Vaig guanyar el premi Senyera amb una paròdia!". Aquest quadre és propietat de l'Ajuntament de València i es pot veure en la web del pintor: hi ha un Manuel Boix jovenet, amb els cabells llargs, barbamec, esprimatxat, de gest seriós, ocultant el sexe amb un mocador.

Passem a la part del taller, on duu a terme les obres de gran format. És un antic magatzem de taronges, purament funcional, sense cap luxe, exclusivament dedicat al treball. Al costat dels estris, s'acumulen algunes obres: una mà de pilotari, esculpida en marbre de Macael, d'una transparència prodigiosa, els motles de guix dels Borja, embalats convenientment... Jesús Ciscar li pregunta si són els que hi ha a Gandia, i Manuel Boix li replica que així és, i si vol veure'ls. Jesús no pot resistir-se: mai no se sap quina acció del model produirà la instantània perfecta. Manolo pren unes tisores i comença a desembolicar un d'aquells cossos, en lleva capes i capes. No sabem quin dels Borja representa, si Lucrècia, si Alexandre, si... Es crea una certa expectació al voltant d'aquell cos, d'aquella mòmia: apareix un muscle, una armadura, encara falta una capa que recobreix la cara. Vet-lo ací, exultant i ple de vida, Cèsar Borja, amb l'escut amb el bou, aquell bou que ha deixat la seua petjada immortal a Roma. Tot pren de colp un vol més transcendent i emocionant. Ara Manolo se'n va a un altre d'aquells cossos i comença el mateix procés: Jesús fa fotografies, hi fixa cada gest, en el silenci espés de l'estudi. Apareixen uns pits nus, menuts, d'una textura carnal. Manolo hi bufa per llevar un tros de paper enganxat, mentre manté encara el cap de l'escultura ocult, però que ja deixa entreveure un coll llarg, d'Il Parmigianino. És Lucrècia.

Quan eixim de l'estudi, Jesús Ciscar li pregunta: "Vius a gust al poble?". És una pregunta retòrica, que no cal contestar. Però Boix diu que sí, i li raona els motius. I seguim caminant. Abans d'acomiadar-nos-en em diu amb pesar: "No hem parlat de moltes coses, Martí...". És cert. Amb ell, el temps corre molt de pressa. Recorde una obra seua, amb aquesta sentència: "El temps és un misteri dolorós, però també de goig". Això mateix, em confirma ell.

Otras noticias

JESÚS CÍSCAR

JESÚS CÍSCAR

Últimas noticias

Ver todo el día

Cae una red que introducía en Europa familias sirias por Barajas

La operación, con 18 detenidos, muestra la presencia de las mafias de Oriente Próximo

“Yo no me avergüenzo de 30 años de lucha y desprecio a mis mayores”

“Podemos igual responde a algún interés por fracturar el voto de izquierda", señala López

Casarrubuelos rechaza investigar el ‘caso Púnica’

El nuevo alcalde alega que suspende la comisión por el secreto de sumario. El PP de Madrid asegura que desconocía la decisión

Un sector de IU pide separar las urnas de militantes y simpatizantes

Denunciada la presencia de 2000 'infiltrados' de Podemos entre los 8000 simpatizantes

Lo más visto en...

» Top 50

Webs de PRISA

cerrar ventana