_
_
_
_
_

Woody Allen: “Si no fos tímid, hauria tingut una vida millor”

Claustrofòbic, alarmista, tímid, pessimista... Qualificatius per a un cineasta genial que amb gairebé 80 anys, torna a la seva cita anual amb una nova pel·lícula: 'Magia a la luz de la luna'

Joseba Elola
Manuel Lagos Cid

Els acudits, l'angoixa existencial, l'autoanàlisi, la lucidesa. Els pensaments ombrívols, les floretes, la falta d'esperança, el bon humor. El cinema de Woody Allen conté tots aquests ­elements, Woody Allen es compon de tots, i tots apareixen al llarg d'aquesta entrevista que es fa en un luxós hotel de París. A punt de fer 80 anys, el vell Allan Stewart Königsberg, mag de la paraula cinematogràfica, director reverenciat i ­comediant agut, autor de pel·lícules enlluernadores com Manhattan, Annie Hall, Zelig o Delictes i faltes, entre moltes d'altres, acudeix fidel a la seva cita anual amb les pantalles, un compromís que des de l'any 1966 no ha mantingut només en dues ocasions. Una pel·lícula a l'any. La seva compulsió en l'elaboració de llargmetratges no té comparació. I ja són 46 pel·lícules darrere de la càmera.

Magia a la luz de la luna, el seu nou lliurament, la història d'un mag interpretat per Colin Firth que intenta desemmascarar una mèdium (Emma Stone) a la França dels anys vint (s'estrena el 5 de desembre), arriba després d'una de les més aclamades pel·lícules de la seva filmografia, Blue Jasmine. Allen es mostra en bona forma durant l'entrevista. Qualsevol diria que en farà 80. Només s'incomoda quan se li pregunta per l'acusació de la seva filla adoptiva Dylan Farrow, que afirma que va ser víctima d'abusos sexuals quan tenia set anys. A pesar que el cas va ser desestimat el 1993 per falta de proves, Dylan Farrow va escriure el mes de febrer una carta al The New York Times en què tornava a acusar-lo. Només amb aquesta pregunta Allen es regira a la butaca, sobreposa el seu argumentari sobre l'enunciat de la pregunta i fa tot el possible per evitar respondre-la.

Estàs condemnat a mort des del naixement. I tot per què?"

L'home que somia amb aranyes, segons confessa, i que la seva pel·lícula preferida és El lladre de bicicletes, del mestre De Sica, respon lleugerament escarxofat en una butaca de l'habitació 205 de l'hotel Le Bristol on grums amb bonet traginen paquets per la recepció com si seguíssim en aquell París dels anys vint que a Allen tant el fascina. Parla amb certa lentitud, lúcid i pessimista. De tant en tant, rere les seves paraules, emergeix el seu somriure de nen trapella.

A través del mag Stanley Crawford, el protagonista de la seva nova pel·lícula, descriu un home que vol escapar de la realitat per abraçar la màgia. Vostè fa el mateix? Sí, però no podem. A tots dos ens agradaria que hi hagués alguna cosa màgica a l'univers, a la vida, però, desafortunadament, sembla que el que veus és el que hi ha.

O sigui, que és tan racional com el personatge. Totalment.

I què suposa això a la seva vida? Significa que la major part del temps estàs deprimit, en comptes d'estar feliç. És trista la condició de l'ésser humà, haver de passar per això…

A què es refereix? Vivim en un món que no té sentit, ni propòsit. Som mortals, i totes les preguntes importants… Per mi l'important no ha estat mai qui és el president dels Estats Units, aquestes qüestions van i vénen. Les preguntes importants es queden amb nosaltres i no tenen resposta. Per què sóm aquí? Què hi fem? De què va això? Per què és important que envellim, per què morim? Què significa la vida? I si no significa res, de què serveix? Aquestes són les grans qüestions que ens tornen bojos, no tenen resposta, i un ha de seguir endavant i oblidar-se'n.

Woddy Allen durant el rodatge de la seva nova pel·lícula, al costat de Colin Firth (a l'esquerra)
Woddy Allen durant el rodatge de la seva nova pel·lícula, al costat de Colin Firth (a l'esquerra)

Ha abordat totes aquestes qüestions al llarg de la seva filmografia. A mesura que passa el temps, un les enfronta d'una manera diferent? Hi ha gent que sí; n'hi ha que canvien. Jo no he canviat prou; tant de bo hagués pogut canviar més. Hi ha gent que els seu punts de vista es modifiquen a mesura que passen les dècades. Comencen creient en Déu i quan són més grans ja no hi creuen perquè la vida els ha desil·lusionat. A d'altres els passa el contrari, es fan grans i comencen a creure en Déu perquè la seva experiència els porta a la conclusió que hi ha un poder superior, que hi ha alguna cosa més…

No és el seu cas. No, jo no hi crec. Tinc una visió pessimista i realista de les coses. Com Colin Firth en aquesta pel·lícula, crec que el que veus és el que hi ha.

En un moment donat de la pel·lícula, el personatge interpretat per Emma Stone ve a dir: “Tots necessitem mentides per poder viure”. Necessitem mentides per viure? Sí; Nietzsche ho va dir; Freud ho va dir; Eugene O’Neill ho va dir en una de les seves obres. Necessitem miratges, la vida és massa terrible d'afrontar i no podem afrontar la veritat del que és la vida perquè és massa horrible. Cada ésser humà té un mecanisme de negació per sobreviure. L'única manera de sobreviure és negar, negar què?: negar la realitat. La vida és una situació tan tràgica que només negant la realitat sobrevius.

Sempre li ha semblat tan tràgica la vida? Sí, des que vaig ser capaç de pensar, des que tenia cinc anys, sempre m'ha semblat tremendament tràgica.

Quatre estatuetes

Woody Allen. Nascut a Brooklyn (Nova York) l'1 de desembre del 1935, va fer els seus primers passos com a monologuista als anys seixanta. La seva primera pel·lícula, com a guionista i actor va ser Com va això, gateta? El seu primer llargmetratge, Toma el dinero y corre, el 1969. Mai va a la gala dels Oscars, no creu en aquests premis, però Hollywood sí que creu en ell: ha rebut un total de 24 nominacions al llarg de la seva carrera, 16 com a guionista. I ha aconseguit quatre guardons.

En la pel·lícula que estrena el 5 de desembre torna a transitar pel terreny de la comèdia lleugera. Magia a la luz de la luna, ambientada a la Costa Blava dels anys vint, suposa el fitxatge de la magnètica actriu Emma Stone. La màquina de fer pel·lícules no para.

Per què? Perquè vaig poder veure el que era des d'una edat primerenca. Vaig poder veure que neixes, que no saps per què neixes, que vius un nombre d'anys, impredictiblement, pots morir en qualsevol moment, pots morir als 5 anys o als 15 o als 50, mai no et sentiràs segur i relaxat, sempre has d'estar alerta; i fins i tot amb això, finalment, moriràs; estàs condemnat a mort des del naixement; aconsegueixes una pena de mort en l'instant en què neixes, així que moltes gràcies! I tot per què?

Ha anat fent una pel·lícula cada any des del 1966, amb dues excepcions. Com ho fa? No s'ha de confondre la quantitat amb la qualitat. He estat sa, gràcies a Déu, i continuo treballant, és agradable. Però això no diu res de la qualitat de les pel·lícules. Si em digués que he estat fent grans films, un darrere l'altre, des del 1966, això seria un triomf.

Bé, de fet és un dels motius pel qual se'l critica: per fer moltes pel·lícules i, potser, no tan bones com les que rodava als anys setanta. Què en pensa? No penso res, no significa res per a mi. Hi ha gent que em diu que Match Point; Midnight in Paris; Vicky, Cristina, Barcelona i Blue Jasmine són les millors pel·lícules que he fet a la meva vida. Què hi fa el que pensi la gent? És igual.

I vostè què en pensa? He llegit que és tan perfeccionista que cada vegada que veu una de les seves pel·lícules, no li agrada. N'està ­especialment orgullós d'alguna? Oh, sí; crec que he fet algunes pel·lícules bones; no grans pel·lícules, però sí pel·lícules bones.

Quins serien? La rosa porpra del Caire és una bona pel·lícula; Zelig, també; Bales sobre Broadway

Què fa que una cinta sigui bona? Per mi una bona pel·lícula és quan estic a casa, tinc una idea, l'escric, la filmo, la munto, li poso la música i dic: “Ha sortit com volia, és exactament el que volia!”

Tinc entès que quan va rodar Manhattan, no li va agradar gens i fins i tot va oferir a United Artists rodar-ne una altra de forma gratuïta si no l'exhibien. Sí, no estava content quan vaig acabar Manhattan perquè no vaig aconseguir el que volia. A la gent li va agradar, fantàstic, però no és el que jo volia. El mateix em va passar amb Hannah i les seves germanes, que va tenir molt èxit, però no per a mi.

El director al costat de Colin Firth en un altre moment del rodatge de 'Magia a la luz de la luna'.
El director al costat de Colin Firth en un altre moment del rodatge de 'Magia a la luz de la luna'.

Més d'una vegada ha dit que rodar és una manera d'escapar-se de les seves ansietats. Sí, em permet no pensar en qüestions ombrívoles. Penso en si podré contractar Emma Stone per a la pel·lícula, o Colin Firth; si hauré de rodar-la al sud de França o a Boston. Aquests problemes trivials es poden solucionar, i si no se solucionen, ningú em mata; si tot surt malament, malament, malament, el resultat és, simplement, que tinc una mala ­pel·lícula. Els altres problemes, els que no puc resoldre, sí que em maten.

Entre aquests problemes hi deu haver, suposo, el que va passar aquest any amb la seva filla adoptiva Dylan Farrow, que el deu haver afectat… No, compartimento molt bé les coses.

No l'afecta? Jo només treballo, no llegeixo el que diuen sobre mi a la premsa, mai llegeixo les crítiques de les meves pel·lícules, ni veig les meves pel·lícules. No he tornat a veure Toma el dinero y corre des del 1967, quan la vaig rodar… Només treballo; és l'única cosa important per a mi; ni els premis, ni les crítiques, ni les qüestions financeres… No llegeixo el que es publica de mi en la premsa; sigui bo o dolent, crítiques…

Sí, però aquesta vegada va tenir la necessitat d'escriure a The New York Times la seva versió dels fets… Sí, vaig haver de corregir alguna cosa.

Es tracta d'una acusació d'abusos sexuals… Vaig haver de corregir alguna cosa i ho vaig fer. Ho vaig escriure ràpid, no em va portar més d'una hora. I això va ser tot.

Woody Allen: un documental, realitzat el 2011, gent que ha treballat amb vostè el descriu com una persona tímida, una mica adolescent, hipocondríac, ple de fòbies. És així? Fins a cert punt. No estic ple de fòbies, en tinc unes quantes. No vaig per túnels, sóc claustrofòbic. No sóc un hipocondríac; més aviat un alarmista: no m'imagino que estic malalt, però si veig una cosa petitona aquí, una picada de mosquit, penso que és un tumor cerebral. Tinc ­peculiaritats, però no són perilloses…

Tímid… Sí, sempre he lluitat contra això. Tant de bo no hagués estat tan tímid, hauria tingut una vida millor si no ho hagués estat.

Ha rodat la major part dels seus últims llargmetratges a Europa. Ho ha fet per poder mantenir la seva independència? No. Va ser per qüestions de finançament, al principi. Sempre he estat independent, sempre he tingut la decisió final, mai, mai, mai han tocat les meves pel·lícules, des de la primera que vaig rodar.

Sempre ha estat lliure? Completament, lliure al 100%.

Per mi una bona pel·lícula és quan tinc una idea, l'escric,
la filmo, la munto i dic: 'Ha sortit exactament com jo volia"

Ha tingut algun cost? Mentre les meves pel·lícules no surtin gaire cares, els és igual el que faci. Vaig tenir problemes per aconseguir diners i em van proposar que si feia Match Point a Londres, me la finançarien, així que hi vaig anar i em va agradar. Després van trucar d'Espanya perquè fes una pel·lícula a Barcelona.

Què recorda d'aquells dies a Barcelona? Em va encantar, vaig tenir una gran experiència. M'encanta Espanya en general. La meva dona i jo ho passem molt bé allà. Vam viure a Barcelona una temporada, vaig tocar molt jazz. Em va encantar Madrid quan hi vaig ser, Sant Sebastià… I Oviedo em va tornar boig: si alguna vegada m'hagués de jubilar, Oviedo seria el lloc.

Caram! És preciós, m'encanta el temps, el menjar, la gent… I a Barcelona hi vaig estar diversos mesos; amb Scarlett Johansson, amb Javier Bardem, amb Penélope Cruz, ho vaig passar molt bé.

Sol dir que a Europa el considerem un intel·lectual perquè porta ulleres de pasta, però que en realitat no ho és… Sí, això és el que la gent pensa de mi.

O sigui, que vostè no és un intel·lectual. No sóc un intel·lectual, però la gent es pensa que ho sóc perquè tinc l'aspecte que s'atribueix als intel·lectuals. Però els intel·lectuals no tenen un aspecte especial; tenen el mateix que els aixecadors de peses o que els jugadors de beisbol… Fa anys, si llegies molt, se t'espatllava la vista, i si portaves ulleres era perquè llegies molt, perquè eres una persona de llibres. Però jo no sóc un intel·lectual.

Acostuma a explicar que el que li agrada és beure una cervesa veient un partit de beisbol… Sí, no sóc un intel·lectual. M'agrada tocar jazz; m'agrada veure bàsquet, beisbol, futbol americà, tennis, m'agraden els esports… No són activitats d'intel·lectual.

Woody Allen al costat de Penélope Cruz, a qui va dirigir a 'A Roma amb amor'.
Woody Allen al costat de Penélope Cruz, a qui va dirigir a 'A Roma amb amor'.

Després de venir tant a Europa per les seves pel·lícules, no troba a faltar Nova York, com a ciutat, per rodar-hi? No, no gaire. De tant en tant m'agradaria fer una pel·lícula a Nova York, perquè estic boig per la ciutat de Nova York, però no és que me'n vagi al Sudan o a Líbia a rodar; vaig a fer pel·lícules a Barcelona, Londres, París, Roma…

Sí, i es diu que les seves pel·lícules són molt turístiques… Ah, sí, per a mi les ciutats són personatges vius, com Nova York. El lloc on sóc és molt important per a mi, sóc molt de ciutat i m'agrada que el públic senti la ciutat com jo la sento. Amb Nova York em solien dir el mateix, que no era tal com jo la retratava.

Això li van dir quan va fer Manhattan Sí, i vaig dir que m'era igual. Sóc un artista, no sóc un periodista; et mostro com sento Nova York, les meves impressions de la ciutat, el mateix amb Barcelona i amb Roma… Jo vaig a aquestes ciutats com a turista, sóc un turista a Roma, sóc un turista a Barcelona, i les veig des dels ulls del turista que se n'enamora. Com a turista, no m'enamoro de totes les ciutats on vaig, he viatjat per tot Europa. Però he tingut un sentiment molt apassionat a les ciutats on he rodat.

Continua sense acudir al lliurament dels Oscars. Per què? No sóc una persona de premis. Es pot dir quin és la pel·lícula preferida de cadascú, però no quina és la millor pel·lícula. Qui ho pot dir, això? Són valoracions personals, no signifiquen res. Per als Oscars, la gent fa campanya i gasta milions de dòlars per comprar aquests premis.

Canviant de tema, senyor Allen, què li preocupa del món en què vivim, del rumb que ha agafat la nostra civilització? Sóc molt pessimista perquè el problema del món és que depèn de la gent. Si mires la història, veus que la gent no ha fet una bona feina administrant-lo, cuidant-lo, vivint-hi. No tinc gaire clar que el món hagi de sobreviure; no hi ha gaires raons per a l'optimisme en aquests moments, potser d'aquí a uns quants anys hi ha més bones perspectives.

No troba cap motiu per a l'esperança? Bé, hi ha una porció de la gent que és agradable. Però o no n'hi ha prou, o són massa passius, o la tasca és pesada; o els dolents tenen més ambició i energia. Però és difícil trobar un punt lluminós en la història de la humanitat.

La gent, en general, no és bona? La gent, en general, està espantada. I quan estan espantats, actuen equivocadament, es comporten malament. És la condició humana, la tràgica condició de l'existència, la gent està ansiosa i espantada, no té res en què creure, ni té esperança, i la vida és molt complicada, i es comporten malament. Si demà quedés clar que la vida té sentit, o que hi ha un déu a l'univers, segur que la gent actuaria més bé, i la situació canviaria cap a millor radicalment. No és que la gent sigui inherentment dolenta, és que té por i per això es comporta malament.

En té, vostè? Jo estic tan espantat com tothom, més que la majoria; i sóc una de les persones que es comporten d'una manera decent malgrat tot. Hi ha gent així, però no gaire.

Al ritme que continua rodant, no sembla que tingui pensat retirar-se del cinema. No tinc plans de retirar-me en aquests moments. Però puc tornar a la meva habitació i em pot agafar un infart i quedar malament, i llavors em retiraria. Si la salut aguanta, si estic sa i la gent vol posar diners per a les meves pel·lícules, no em retiraré. Si estic malalt o l'edat m'alenteix d'una manera que m'avergonyeix, o no aconsegueixo diners per a les meves pel·lícules, doncs em retiraré.

I en aquests moments la vida, què vol? No ho sé. Dues cambreres de còctels de 20 anys.

Res més? No necessito res més!

Res més? No, estic en forma!

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Joseba Elola
Es el responsable del suplemento 'Ideas', espacio de pensamiento, análisis y debate de EL PAÍS, desde 2018. Anteriormente, de 2015 a 2018, se centró, como redactor, en publicar historias sobre el impacto de las nuevas tecnologías en la sociedad, así como entrevistas y reportajes relacionados con temas culturales para 'Ideas' y 'El País Semanal'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_